català » txec | 65 [seixanta-cinc] | Negació 2

65 [šedesát pět] Zápor 2

És car l’anell?	Je ten prsten drahý?
No, només costa cent euros.	Ne, stojí jen sto euro.
Però només en tinc cinquanta.	Ale já mám jen padesát.
Has acabat?	Jsi už hotový / hotová?
No, encara no.	Ne, ještě ne.
Però aviat acabo.	Ale už brzo budu hotový.
Vols més sopa?	Chceš ještě polévku?
No, ja no en vull.	Ne, už nechci.
Però un altre gelat.	Ale chci ještě zmrzlinu.
Que fa gaire que vius aquí?	Bydlíš tady už dlouho?
No, només un mes.	Ne, teprve jeden měsíc.
Però ja conec un munt de gent.	Ale znám už hodně lidí.
Vas a casa demà?	Pojedeš zítra domů?
No, només els caps de setmana.	Ne, až o víkendu.
Però ja torno diumenge.	Ale přijedu zpátky už v neděli.
La teva filla ja és major d’edat?	Je tvoje dcera už dospělá?
No, té només disset anys.	Ne, je jí teprve sedmnáct.
Però ja té xicot.	Ale už má přítele.

La variació genètica fa possible la parla

De tots els éssers vius que habiten la Terra només l'ésser humà parla. Aquesta circumstància el distingeix d'els animals i les plantes. Per descomptat, també els animals i les plantes es comuniquen. Tanmateix, no parlen una llengua articulada. Però per què els éssers humans poden parlar? Per poder parlar calen algunes característiques orgàniques i fisiològiques. Aquests trets físics es troben tan sols a l'espècie humana. Tanmateix, això no vol dir evidentment que l'ésser humà els ha desenvolupat. En la història evolutiva no hi ha res que passi sense una raó. En algun moment de la seva història, l'home va començar a parlar. El moment en què això va succeir no se sap. Però alguna va haver de succeir el resultat final de la qual per l'ésser humà va ser la capacitat de la parla. Els investigadors creuen que va ser una mutació genètica responsable. Els antropòlegs han comparat l'ADN de diferents éssers vius. És de sobres conegut que un determinat gen influeix en el llenguatge. Quan aquest gen està malmès, les persones en qüestió tenen problemes amb la parla. No aconsegueixen expressar-se amb claredat i la seva comprensió de les paraules és molt defectuosa. S'ha investigat aquest gen en éssers humans, micos i ratolins. En humans i chimpacés és molt similar. Només s'han detectat dues petites diferències. Però aquestes diferències es fan notar en el cervell. Juntament amb altres gens, condicionen algunes activitats cerebrals. Gràcies a aquestes activitats, els homes poden parlar mentre que els ximpanzés, en canvi, no. Amb tot, l'enigma del llenguatge humà segueix sense estar resolt. La mutació genètica per si sola no explica la capacitat de parlar. Els científics van implantar en ratolins la variació genètica dels humans. Però això no va fer que els ratolins poguessin parlar... Encara que els seus xiscles sonaven de manera diferent!