català » txec | 66 [seixanta-sis] | Pronoms possessius 1

66 [šedesát šest] Přivlastňovací zájmena 1

jo – el meu	já – můj / moje (svůj / svoje)
No trobo la meva clau.	Nemůžu najít svůj klíč.
No trobo el meu bitllet.	Nemůžu najít svou jízdenku.
tu – el teu	ty – tvůj / tvoje (svůj / svoje)
Has trobat la teva clau?	Našel jsi svůj klíč?
Has trobat el teu bitllet?	Našel jsi svou jízdenku?
ell – el seu	on – jeho (svůj / svoje)
Saps on és la seva clau?	Nevíš, kde je jeho klíč?
Saps on és el seu bitllet?	Nevíš, kde je jeho jízdenka?
ella – el seu	ona – její (svůj / svoje)
Els seus diners han desaparegut.	Její peníze jsou pryč.
La seva targeta de crèdit també ha desaparegut.	A její kreditní karta je také pryč.
nosaltres – el nostre	my – náš / naše (svůj / svoje)
El nostre avi està malalt.	Náš dědeček je nemocný.
La nostra àvia està bé de salut.	Naše babička je zdravá.
vosaltres – el vostre	vy – váš / vaše (svůj / svoje)
Nens, on és el vostre pare?	Děti, kde je váš tatínek?
Nens, on és la vostra mare?	Děti, kde je vaše maminka?

Canvi de codi

Cada vegada més persones reben una educació bilingüe. Així en poden parlar més d'una llengua. Moltes d'aquestes persones canvien freqüentment de llengua. Decideixen quina llengua parlar segons la situació. En l'àmbit laboral, per exemple, parlen una llengua i en l'esfera domèstica, una altra. Així s'adapten al seu medi. Però també hi ha la possibilitat de canviar de llengua de forma espontània. Aquest fenomen s'anomena, en anglès, code-switching. Mitjançant el canvi de codi es canvia de llengua durant l'acte mateix de la parla. Hi pot haver nombroses raons que expliquin el canvi de llengua per part dels parlants. Moltes vegades els subjectes no troben la paraula adequada en una llengua. Han de recórrer a una altra llengua per expressar-se amb propietat. Pot succeir, així mateix, que els parlants se sentin més segurs parlant una llengua determinada. Aquesta llengua representa, llavors, la seva opció per expressar assumptes privats o personals. De vegades una paraula concreta no existeix en un idioma. En aquests casos els parlants estan obligats a canviar de llengua. O resulta que canvien d'idioma perquè no volen ser compresos. En aquestes situacions el code-switching funciona com una llengua xifrada. Al principi, aquesta hibridació lingüística es jutjava de manera molt crítica. Es pensava que així els parlants acabaven sense poder parlar correctament cap llengua. Avui el fenomen es veu d'una altra manera. Es reconeix en el canvi de codi l'expressió d'una especial competència lingüística. Pot ser interessant observar els parlants durant el canvi de codi. Resulta freqüent que llavors no només canviïn de llengua. Altres elements comunicatius també es transformen. Molts individus parlen més ràpid, més alt o accentuant més les paraules en l'altra llengua. O utilitzen espontàniament més gestos i una mímica més desenvolupada. En aquesta línia, resulta que el canvi de codi suposa també un canvi de cultura...